OUSITANIO VIVO Dezembre 1997
CORS DE LENGA OCCITANA
AÜRA ES LO TÈMPS DE DIRE
Ente julh e agost ài tenguts lhi cors de lenga occitana e de lingüística que la Kore Multimedia avia organizats a Ostana, en val Pò, e, en collaboracion abó La Cevitou, en Sant Peire de Lo Borgat, en mejana Val Grana. D’aquisti cors, n’averetz sabut fins a l’enuèi, mas vos en volerio dir encar, al fin de tirar quarque conclusion...
Après aver passat un dezenat d’ans dins lo silènci pus absolut, me planhent que degun, sensa me conóisser, sabèsse quarquerèn de ió e de ma disponibilitat a organizar activitats d’onhe tipe, mercé la Kore, lo printèmps passat, ài començat a salhir de mon isolamènt. Conselhat de lhi mèmbres de la "Cevitou", me mesfeant pus de cada associacion, mes d’un cant lo marrit recòrd "Coumboscuro", ài contactat l’associacion Occitània Viva... e ài descubèrt quant avia razon lo Crist a frequentar rèn lhi Farisèus e tuchi aquilh que àn "mac sèmpre fach dal bèn", mas mac lhi publicans e lhi autes renegats de la bòna e santa societat de lhi bènfazènts.
A lhi amics de Turin, ja avio lònjamènt expausat aquò que virolhava dins ma tèsta, e metre en acte lo miu progèt es istat bèn pus fàcil d’aquò que pensavo.
Lo cors es istat dedicat a l’estudi de l’Occitan, mas en manièra que fornïès decò de nocions basalas de lingüística comparàa indeuropènca e romana en fonccion de l’aprendimènt de (lhi rudimènts de) la lenga occitana, de sièi dialèctes e sosdialèctes al fin de donar a tuchi lh’instrumènts per chausir e per motivar lo chausimènt d’una manièra o d’un’auta ent al escríver o ent al parlar sia en lenga sia ent una varianta dialectala o sosdialectala.
Son nombrosas las personas que, decò se s’interèssen de cultura occitana, se bòrnen a l’estudi lingüístic d’un biais bonaçut: n’i à que dins l’Occitan i véen de Cèltic d’enpertot, mèntre d’autas ne nèguen onh apòrt; e un bòn numre, ista al defòra de cada descors perqué lhi mànquen las ocasions pràticas per aprendre decò mac aquelas doas baletas que lhi permeterìen de salhir d’a l’artizanat cultural.
D’efièch, tot pareis èsser istat laissat per lòng tèmps a l’improvisacion culturalamènt plus perilhosa, e tròpas vetz òm sap pas rèn coma lhi mots vàzen chausits e quora de paròlas son da reprèndre e quora d’autas van regetàas. Meésmamènt, per quant es de las grafias da utilizar, quasi degun sap coma escríver ent una clara coiné alpina orientala, emplegant una grafia pròpria, indipendènta da aquela francesa e d’aquela italiana. E la grafia clàssica, normalizacion d’aquela en usatge ent al tèmps de lhi tobaires, es l’única que nos permet de legir aizidamènt lhi tèxtes ancians, que nos laissa claramènt entreveire l’etimologia de lhi mots emplegats e es l’única grafia a èsser rèn limitàa da la fonètica particolara de tal o tal aute vilatjon. E sia per lo chausimènt dal léxic, sia per lo de la grafia utilizabla, seria bèn de s’atèner a règlas scientificamènt chausìas, al fin d’impedir que, per un d’aquisti motius, la lenga occitana e, donc, lo dialècte alpin oriental ent lhi varis "patés" de nòstas valadas, àbia a sofrir sèmpre de pus lo sarvatge desmembramènt e l’inquinamènt lexical e fònomòrfosintàctic italianopiemontesizant.
Es istàa una bèla satisfaccion, alaüra, constatar que, decò qui aguèsse rèn fach d’estudis umànistics, s’apassionava a estudiar una matèria consiràa especialística e de fruicion de tria, mas o es istat encar mais veire qu'un bèl pauc de gent acceptàva de solucions que sovènt, o perqué lor èren istàas desconselhàas da quarqu’un, o perqué lor èren istàas mal explicàas da autes, avien regetàas sensa apèl.
Ài obtengut la conferma a ma obstinàa convinccion qu’òm pòt tot ensenhar a tuchi, e d’un biais quasi sèmpre agradiu, e que non far aquò, o bèn, ensenhar utilizant un lengatge expressamènt intimidatòri, vòl dire agir coma canalha aürosa de l’ignorança espandìa, volènta se mantèner al dessus de lhi autes en obrant per mesprètz e orguèlh. En aquestas mias consideracions, ài sèmpre pensat a certans sabentós d’Indian, qu’en començar lhi cors, coma introduccion a la matèria, éxplican lhi compausats ennesimèmbre mais complicats al luèc de las nocions de basi; e a aquilh politicians de cada tèmps luèc e partit, qu’al pòble àn jamais sabut respòndre clar, rètores retòrics que créen fazent distinccions de bada e descors sensa sens de colhonar la tèrra, e que s’estrémen derèire la sacralitat de las valors e de las institucions per contunhar a parlar clus e mesclejar la braga de lors interès...
Decò aquilh qu’àn pas estudiat Latin àn, donc, lo drech de poder saber coma chausir una forma conscièntamènt, e de saber abó quals procès lingüístics òbren, sensa, fin finala, dover onhe vetz recórrer a qualque faus "gurú" que l’endràie sul chamin coma un bòrnh, sensa lhi donar las capacitats de reconóisser sé sol l’error e lo just dins un determinat sistèma gràfic e lingüístic. E d’aquisti bòrnhs endraiats da bòrnhs n’i à un fum: lhi que mac per escríver una poesia o un cònte àn degut esperar l’imprimatur dal peischan lingüístic dal momènt _lo que pòt èsser vexillífer tant d’un sistèma gràfic, tant coma d’un aute.
Luca Quaglia
(continua)