OUSITANIO VIVO Maggio 1997
ÇO QUE LA SE MINJAVA, ÇO QUE 'OS MINGEM
Abó la descuberta de l'America un certen numre de plantas comestiblas - lo maïs (que nos aüra demandem melia), la trifa, la cocorda, la tomata, lo peuron - per nen citar qualcas unas, sion venguas enrichir las taulas dals europencs.
La melia e las trifas sion arribàas en ço nòstre bien tard, al es a dire vers la fin dal 1700. La melia que ilh se poia pas coltivar sus nòstras montanhas, a part en qualca bassa valada, e per aiquò venia achatàa, a plan planòt fait mermar la vèlha coltivacion de granet o fromentin (it.: grano saraceno - fr.: sarrasin ) que, fin a qualquis ans areire, servia per far la polenta; la trifa non pas a trobat aicí lo climat e lo teren just per sa coltivacion tant que aüra poem considerar cesta
planta com la plus emportanta que siè encara coltivàa en ço nòstre.
Al jorn d'encuèi la polenta (de maïs o de melia) ilh es vengua quasi
lo plat tradicional de la montanha; la mingem acomodàa, abó de bure fondut e plusieras sausas de tomatas.
Dequò las trifas fan dausaüra partia de nòstra tradicion: trifas salàas, esmichàas, trifas a la pèela, trifas broàas mas totjorn minjàas abó de companatge tradicional. Abó de tomatas, de peurons, de trifas, de cocordons, un pauc de ceba e alh la se fai una bona ratatolha. Mas un viatge (de vetz encara aüra) com la se minjava?
Lo pan pas mens al a totjorn agut una granda valor per l'alimentacion de nòstra gent; al era sobre tot fait de farina de barbariat - gran e blad (seel) mesclats - o simplament de blad, mas se nen poia tamben far abó l'uèrge: lo pan sobrava grossier e al es per aiquò que la se disia "fin coma un pan d'uèrge". Poem dire que la farina era de segur l'element de basa de l'alimentacion: servia per aprestar la potilha - farina blancha eslonjàa abó un pauc de lait e bure e una pessua de sal - beleu lo plus paure dals minjars; las binhetas - farina, lait, un uo - faitas còire dins lo sim; las tortas d'erbas; las calhètas; los torteaus fait dins la vèlha pèela de peira.
Chal pas eissubliar la plaça qu'an agut las chastanhas que beleu avian sobstituit los aglants dins la dieta de nòstra gent: chastanhas e lait e de viatge una punhàa de ris; una sachieràa de chastanhas broàas abó sa pel e un tòc de pan al era lo maigre minjar d'un bergeiròt que larjava sas bestias. Dins los champs venian coltivats de chauls (la chauliera), de rabas (la rabiera), de favas, de lentilhas, de jaissas (it.:cicerchie - fr.: gesses) que abó tot ço que venia plantat e semenat dins los òrts - cebas, pores alh, cocordons, faisuèlhs, bleas, saladas, seleris, prensil - completava pas mal l'alimentacion de nòstra gent. Totas las erbas que butan fòra sa testa la prima poian anar ben per far de fritàas o la sopa: d'ortias, de reparàas (Polygonum bistorta), de morreporcins (it.: tarassaco - fr.: taraxacum), de borvais (it.: borragine - fr.: bourrache), de malva, de menta, de violetas, de barbabocs, de crosilhets, d'òrlas (it.: spinacio selvatico - fr.: épinard sauvage) abó una ceba e una fisca d'alh; lo creisson era puèi una salada esquisia. Un poia dequò minjar qualque linsolet (Bunium bulbocastanum) just apres de l'aguer pelat.
Dins un ambient adont la vianda ilh era una chausa gaire presenta sus las taulas, lo fromatge - la toma, frescha o dura - al era abó lo lait beleu l'unique apòrt jornalier de proteinas e de graissas animalas. Tantotun un pauc de vianda chas tant arribava sus nòstras taulas. La plus gran partía nos venia dal puorc que venia enlevat abó de grandis soenhs; sa vianda era conservàa, salàa, dins de gerlas de bòcs; las sauciças las eran gardàas de sos graissa dins de gròssis tupins. De viatge, d'uvern, la se tuava un moton que al venia pendut de sos las panterias e a mesura ilhs nen prenian de talhons. Quand la se vendia un vèel, normalment lo maselier que l'avia achatat portava qualquis tòcs de bulhit. Jalucs, pòlas e lapins manquian pas dins las gròssas festas.
Las recetas presentàas dins cest libre retraion bien cest monde
montanhard adont la maniera de minjar ilh era quasi esclusivament gropàa
als revenguts que donava una terra penibla, crassilhosa, avara, adont la
simplicitat era una regla de vita. Aüra las chausas an chanjat; de
terras lavoràas la ni a pas mai gaire: qualquis òrts, pauquis
champs de trifas, e gran e blad un sovenir d'autris temps.
Franc Bronzat