DA GACHAR
Compagnia Il Melarancio,
BRIGA LOU VIOLAIRE
Compagnia Il Melarancio, BRIGA LOU VIOLAIRE, de Dario Anghilante, abo Dario Anghilante e Giulia Mattalia, regia de Jimmi Basilotta, musica dal viu Peyre Anghilante e Francesco Mattalia.
Daire Anghilante es segurament nascut per far de texts en Occitan, e mai que mai per lhi recitar. Sa partecipacion e sa naturalitat a se betar dins las viestas d'un sonaire viramonde coma Briga es sosprenenta! Un sonaire simple, amoròs vers la familha, ben enraiçat dins sa tèrra de montanha, e que sap ben, sensa dubit, que l'apartenéncia a sa tèrra e a son pais es la condicion fondamentala per lo respècte d'ele mesme. Mas la causa mai bèla e originala es la realizacion de la figura de Briga pas en maniera retòrica (lo paure occitan trist que deu anar a ganhar lo pan luènh da sa montanha), mas emè una charja de simpatia qu'arriba al còr... Briga se compatis pas, plora pas, es una gran figura umana emè sa fòrça e sa feblessa, sap quora es lo moment de dir al senhor que decò un paure sonador a sa dignitat mas sobretot a lo gost de rire, de viure sa condicion particulara (un òme de montanha que pòl veire un baron de luècs diferents da son pais) emè simplicitat e ben de ironia.
Daire demòstra decò una bòna capacitat d'improvisar, dins lhi aveniments imprevists de la scèna, coma quora s'esclapa, e pas per chausia, lo cordin fondamental per poler sonar la timbala emè lo pè…e aquò deven lo pretexte per se demurar , lo tot dins una situacion creissenta de rire entre la gent del public! Mas es son morre que maitot ressortis, aüra dòuç e tranquile a contiar d'estòrias a la filha pichòta que ne seguis las peaas (l'esperança de tuchi lhi Occitans, veire 'na pichòta de treze ans – que seguressa, Giulia Mattalia! - que parla parelh la lenga, e sobretot figura delicaa e decisa ensem, fòrta e amanta de la vida), aüra expreccion de una comicitat, una simpatia e felicitat que fan de la figura de Briga-Daire un bèl compendi, un ensemble, entre fincion e realitat, de actor, sonaire e òme.
Pas mac un actor occitan. Quora Daire fa lo milanès , es irresistible… Un ciutadan fanfaron, mas realista, sobretot quora se navisa de la fortuna per sa maire d'aver pas contunhat a far la musicanta, mas d'aver fach la chausia mai dificila, la vida reala de la anchuiera. Una bèla leiçon de realisme, que pòrta lo tèxt de "Briga lo violaire" ben luènh da una facila exaltacion de las valors de una montanha que mai que mai aüra deu trobar sas resorças fòra da una tradicion da cartolina. Valors que i a sempre, chal pas las desmentiar… La chançon finala de la darriera de la familha (la filha del milanès que pilha encara , per lo darrier bòt, la viola, que emè lo siu bordon companha las nòtas de n'armòni e d'un violon) a mai la sabor de nostalgia, mas tuchi lhi instruments de Briga reston, despareisson pas. Las raiç son ailai.
Parlant de la realizacion teatrala del tèxt e de la regia, se tròbon las caracteristicas tipicas de lhi amics Jimmi Basilotta e Marina Berro: creativitat emè essencialitat , una scèna despuelhaa, que exprimis ben la rigor de la montanha, mas que subit après, jogant sus la fantasìa que arriba dai sòns di choquins e di sublets dels musicants, deven un'encisa de montanha, o una plaça d'una ciutat françesa. Una tècnica bèla e que laissa espaci a la fantasìa de l'espectator e de l'actor.
Totun, chal remarcar una causa: Briga polaria esser un espectacle pas tròp fondat sus la lenga. La regia asseconda aquesta impostacion, fin a tròp. Lo moviment es un pauc limitat, la música polaria esser mai remarcaa (pas per la presencia, que es fòrta, pas per l'execucion, perquè Peire e Francesco son una segura garancia, mas per la dinàmica teatrala que es un pauc statica). Tot aquò sonque per considerar la possibilitat d'un espectacle que, valorizant decò autres aspectes, polaria esser tranquilament (per siei contenguts) prepausat fòra de l'Occitània, gardant sa occitanitat. Prepausant sa occitanitat. Betant sa occitanitat denant a tuchi! Lo teatre occitan, aqueste teatre occitan, fai pas pensar al teatre dialectal, prepausa valors fòrtas, universalas, las valors de la fòrça des minoranças. Daire a tuchi lhi numres per far aquò, e Jimmi Basilotta a la capacitat e sobretot lo coratge per lo far, lo coratge d'aqueli grands mats que se beton dins entrepresas que semelhon absurdas, e que per aquò pòlon devenir grandas.
Alex Rapa
OUSITANIO VIVO - Anado XXVIII - n° 5 - mai 2001 - N° 256